Com sobreviure a una reubicació de colònies: una història de la mestressa de claus

Hola,

Sóc la mestressa de claus (sobrenom que em va posar la tia de la bici per no deixar aquestes mai al seu lloc) en el món em diuen Luisa i sóc voluntària de Barcelona Gat i Gos. Porto un temps donant un cop de mà a les colònies. L’àrea on em moc és el Port de Barcelona. Organisme sota el meu punt de vista que està realitzant una gestió 10 en la cura de les colònies felines.

Si gateros, és possible treballar amb organismes i empreses quan hi ha voluntat de fer les coses bé. I els més beneficiats de tot això i pels quals treballem són els gatets.

Així que un gràcies enorme de la meva part a totes aquestes persones que formen part d’això, els compis que han estat, els que hi són, i les persones que des del seu treball no han tancat els ulls a la realitat, que és que els gats són al territori i formen part del lloc on viuen els gats i treballen ells.

Bé, després d’aquest moment carrincló i carregat d’esperança anem a allò interessant, que espero que us serveixi d’ajuda.

Des de la gestió del territori del Port ens van notificar amb temps (cosa molt important) que s’anaven a fer obres en 3 zones en les que teníem colònies. Rotonda, Can Manolo i Can Prat. El primer que es va buscar va ser el lloc més adequat per a ells, sempre tenint en compte que fos el més adequat per als gatets i els altres éssers vius de la zona. Després de diverses opcions es va decidir una zona i van començar els compis i el Port el treball. Es van mirar estudis de com realitzar reubicacions i finalment vam començar.

Es van habilitar unes casetes com les que s’utilitzen per a les construccions per fer la reubicació (ara complementades amb un magnífic gatio donat per unes persones molt especials).

Els gats han d’estar 4 setmanes al mateix lloc perquè el seu “instint GPS” els indiqui que aquest és la seva nova llar. Les compis es van documentar bé de com fer-ho.

Les compis de rescats van començar a agafar als gatets amb gàbies trampa i a posar-los en aquestes casetes. Van fer un gran treball de moltes hores. I alguns han estat durs.

I va començar la reubicació.

Us vaig a parlar més detalladament d’aquesta part ja que aquí va ser quan vaig començar a involucrar-me.

Com sabeu els canvis provoquen bastant estrès als gats i un d’aquest tipus és molt gran.

Una de les claus va ser posar-los coves de caixes de cartró perquè poguessin tenir refugi. Menjar, aigua i sorral i un rascador.

Els primers dies no menjaven molt per l’estrès però a poc a poc anaven fent vida normal.

I arriba el dia de l’alliberament , que 4 setmanes passen volant. Obrim les casetes i vam marxar.

Al principi no veus a cap. La sensació és molt dura, però veus que el menjar segueix baixant i el sorral de dins es continua utilitzant. Has fet un acte de fe, força i esperança a tope! I et repeteixes que millor aquí que en un lloc on es mou terra, màquines i d’altres coses, és per la seva seguretat.

Sobre el sorral no recomano treure’l en el moment d’obrir la caseta perquè l’olor també els serveix de referència. I arriba un dia que està més o menys net i és quan saps que és el moment de retirar-lo.

Continuo, primers dies no els veus quan arribes, tens un nus, però contínues posant menjar humit a les rodalies. És el nostre mètode de poder tenir el control visual sobre la seva salut. Comences a moure a poc a poc els punts d’alimentació des del refugi fins on vols que quedi finalment, encara que en veritat ells te’ls van marcant, mous el punt, veus que no té èxit, canvies i té èxit i així en endavant. Tot d’una arribes a un dia i t’apareix el primer ja a la zona. El cor s’et capgira. I t’alegres. Hi ha altres que triguen setmanes i d’altres que només veus de passada de tant en tant.

Has de donar-los temps d’adaptació. Alguns decideixen moure’s a zones que tu no esperes però són esperits lliures i sempre ells decideixen.

Algunes coses que hem fet són una mica estranyes, però us les comparteixo per si algun dia heu de viure aquesta experiència i us serveixen, no són veritats absolutes, només fruit de la meva experiència.

El moment de l’obertura és un moment molt delicat. I hem anat provant coses dins de les possibilitats del lloc.

Hem deixat peces de dins de les casetes als voltants. I fins i tot alguna peça de l’alimentador i no sabem si ha estat per això o no, ha tingut èxit;).

Si heu de tornar a utilitzar el mateix refugi per reubicar no ho feu de forma immediata els arriba a desorientar bastant. Deixar unes setmanes que s’adaptin a l’espai i donar-los punts de refugi perquè puguin expandir-se.

Una altra cosa és, si es pot, crear punts en alçada als quals es sentin còmodes. Entre tots els compis vam anar aportant cosetes el que no se li ocorre a un se li ocorre a l’altre.

Potser m’hagi deixat coses al tinter, però ara no recordo mes i recordar-vos que això és el que jo he viscut en aquest tipus d’experiència, la meva visió. Només espero que us serveixi d’ajuda si en algun moment heu de passar per aquest tràngol tan difícil.

Nosaltres només ho hem fet en cas d’extrema necessitat quan la seguretat de la colònia corre perill.

Saluditos a tots els humans i gatetes en especial als guerrers de les colònies. Us adoro peludetes de carrer i a vosaltres alimentadors també!

Per Luisa L.