Bona tarda de nou!
Com us explicava ahir, soc una gata nascuda i criada al carrer. Soc experta en esquivar perills i sobreviure, però fins als millors supervivents de vegades passem sots que no podem superar nosaltres sols. En el meu cas, el meu sot té nom i cognom: hèrnia diafragmàtica.
Un dia, vaig tenir un mal accident. No recordo què va passar, potser la memòria em falli fruit de l’edat, o potser és producte del cop tan fort que vaig rebre, el cas és que vaig tenir un accident. Després d’aquest accident, em faltava l’aire. Jo intentava inspirar fondo, omplir els meus pulmons, com sempre havia fet, durant tota la meva llarga vida, però l’aire no em sadollava. Els meus pulmons no s’inflaven com sempre s’havien inflat, alguna cosa els empresonava. Intentava respirar usant l’abdomen, però l’aire encara no arribava. Fes el que fes, m’ofegava. Una cosa tan fàcil com respirar es va convertir en una tortura. Tots respirem sense pensar que ho fem, excepte quan no t’arriba l’aire.
No volia ni menjar, Com anava a menjar si no podia parar d’esforçar-me a respirar? I així, ofegant-me i esgotant-me només per intentar seguir respirant és com em va trobar la meva cuidadora.
Demà sabreu què més van descobrir.
Us espero.