Doncs ja he tornat!

La meva cuidadora es va preocupar molt en veure’m tan malament. Es temia el pitjor: respirant així, i a la meva edat … La de la dalla em devia estar esperant a la cantonada. Però la meva cuidadora no es va aturar, no l’hi anàvem a posar fàcil a la de negre: transportin a la mà, i que com a mínim, li toqués perseguir-nos una estona.
Vam anar a veterinari, després d’unes radiografies, una ecografia, i gràcies a la seva gran saviesa, van saber veure què em passava: tenia una hèrnia diafragmàtica, com us deia ahir.

Després de l’accident aquell que no aconsegueixo recordar molt bé com va passar, em vaig trencar el diafragma. El diafragma separa el tòrax (on tenim els pulmons i cor) de l’abdomen (on tenim l’estómac, fetge, melsa, intestí, etc.). Com se m’havia trencat i el tenia foradat, se’m colaven el fetge i els intestins a la cavitat toràcica. I com es ficaven a un lloc que no era seu, no deixaven espai suficient als pulmons per expandir-se perquè jo pogués respirar correctament.
El doctor que em va atendre és molt savi, i va ser molt clar als meus cuidadors: Si no m’operaven, moriria segur. Si m’operaven, també podria morir, perquè era una operació molt delicada i difícil, amb un postoperatori molt dur i arriscat.
Ja sabreu la decisió que van prendre si no, no us ho estaria explicant! Em van demanar que fos forta i valenta, que em deixaven a les millors mans, i de fortalesa i valentia jo puc donar classes a qualsevol!
Demà us explico més sobre com em va anar el postoperatori.
Ens veiem!