És una setmana trista. En pocs dies ens hem acomiadat de dues de les ànimes més boniques del refugi. L’altre dia dèiem adéu a Chinito i ahir se’n va anar amb ell, Lee. El nostre ceguet més estimat.😢 Sembla una broma de la destinació, dues partides per causes similars en pocs dies, de dos amics, que segurament s’han trobat més enllà de l’arc de Sant Martí. És bonic pensar que al cel, Lee torna a veure. I que de cop, Chinito, ja no sent més dolor. I hi ha llaunes cada dia i es retroben amb tots els que ja se’n van anar temps enrere: Rodi, Yoppy, Lola, Piti… i juguen i fan la croqueta i viuen per sempre sabent que ja res dolent els passarà mai. Gràcies amiguets, gràcies Lee, per ensenyar-nos que l’important és invisible als ulls. Per confiar sense veure. Per deixar-te voler malgrat que els humans, un dia, et van fallar. Avui hi ha un trosset de cor que fa mal dins de cada un dels voluntaris que t’han conegut. I aquest trosset que avui fa mal, a poc a poc anirà transformant-se en un record, i d’això en amor, i cada vegada, sense adonar-nos-en, els nostres cors s’aniran fent més i més grans, per poder albergar tota la gratitud que us tenim a els que esteu i als que partiu. Fins sempre Lee, No t’oblidarem.💔🌈