Vas ser rescatat sense fer soroll, com aquells que necessiten escapar. Havien marcat el teu destí per ser d’aquells que anomenen difícils, agressius. Els que semblen no merèixer. I és que de vegades per desgràcia, la vostra vida depèn de qui no concedeix oportunitats. Però tú, tú vas caure en bones mans i et vam obir les nostres portes sense prejudicis i amb amor. Oliver, el nostre grandote i “buenazo” Oli. En aquest cos no podia cabre res més que no fos el teu enorme cor. Que poc sabien de paciència els que et van deixar. No negarem que tenies el teu caràcter, les teves maneres de fer-te entendre, de marcar límits, però perquè això ha ser ser dolent? Tot i així sempre buscaves carinyo com el que més, i el donaves també sense parar, tant a les voluntàries com a la resta dels teus compis d’habitació. Et vam estimar molt. Sempre amb el teu pas lent observant-nos. Ens costava creure que alberguèssis en tu algun tipus de maldat. Protector i professor de la resta, àngel de paciència infinita. Els més petits buscaven en tu refugi i saviesa. Qui es podia imaginar que tú, tindries tanta tolerància i adaptació amb ells. Al final en aquesta habitació va ser on millor et vas sentir. Quina sort vam tenir – humans i felins – de conèixer-te. Totes aquestes paraules sonen a comiat, i ho és, més ens pesi i vulguem negar-nos-ho. Avui t’acomiadem, Oli. Avui t’has anat sigil·losament, com quan t’escapaves de l’habitació sense que ens n’adonéssim. Avui has deixat un buit, com només el deixen els éssers únics. Tant de bo hagis estat feliç aquí, tant com nosaltres amb tu. Descansa grandullón, i cuida tots els nostres que corren lliures allà dalt i aquí baix. El Twist et seguirà buscant per acurrucar-se al sofà amb tu cada dia i nosaltres et seguirem sentint al nostre costat amb els teus coquitos de grandot i les teves croquetes peludetes. Diuen que vas triar el refugi com la teva llar, però en realitat, el refugi era més llar perquè hi eres tú. Bon viatge, Oliver.