Hola de nou!

Doncs un cop em van aconseguir enxampar (els hi vaig posar difícil, però mira que arriben a ser tossuts aquests humans …!) Em van portar directe al veterinari, ja que tenia molt mala pinta. Això van dir, jo m’ho vaig prendre com una manera elegant de dir-me lleig i els vaig bufar, però… No es referien a això! Es referien al fet que tenia pinta d’estar malalt: molt maco, però malalt.

A l’arribar al veterinari, es va desvelar la veritat: tenia una infecció de boca tan forta, que havia aconseguit entendre’s de les arrels de les dents a l’os de la mandíbula, debilitant-la fins a tal extrem que es va trencar la mandíbula inferior.
Feia mal, sí, però més mal fa la fam. Així que jo quan veia el menjar em tirava a menjar, encara que em morís del dolor.
Els veterinaris em van fer un cerclatge, que limitava el moviment de la mandíbula per ajudar a fer que soldés, van recomanar donar-me menjar humit i tou encara que jo em menjava tot el que enxampava! I un munt de medicaments per ajudar a passar el dolor i evitar la infecció. Bé, potser no eren tants, però ja sabeu com som els gats amb els medicaments: una mica exagerats. Què estic dient? Res exagerats! Eren un munt!

Demà seguiré explicant com em va anar. El que sí que us avenço que ni cerclatge, ni medicaments, ni res anava a treure la meva gana ni el meu caràcter indomable.

Fins demà!