Hola! Bones!
Espero que em sentiu bé, que arribi bé el meu missatge. El motiu dels meus dubtes és perquè us escric des d’un lloc molt llunyà, alhora que bell, i tranquil: Us parlo des de l’altre costat de l’Arc de Sant Martí. La meva ànima és la d’una gateta molt maca, joveníssima (sobre els 3 mesos) i molt bona … Bona com pocs! Vaig ser batejada amb el nom MIRASOL. Juntament amb el meu nou nom, vaig rebre a més, tot l’amor i l’afecte que fins llavors no havia rebut. Vaig a explicar-vos la història del mes més feliç de la meva curta vida, del mes en què vaig ser estimada.
Mentre a la ciutat de Barcelona l’any vell abandonava els calendaris i les vides de la gent, jo estava sent abandonada a la meva sort. Vaig conèixer el que és la por, el fred, el desemparament … I em vaig refugiar, fugint de totes aquestes coses, en un jardí.
Seria la sort del nou any acabat de començar, serien coses del destí, seria el que fos, però vaig tenir la sort d’haver triat bé el meu refugi: Aquest jardí era d’una noia molt animalista, amiga de les companyes de Barcelona Gat i Gos. Quan em va trobar, el primer matí de l’any nou, en sortir el sol que recentment ho estrenava, va cridar els companys de BGG, que no van dubtar a acollir-me. Vaig aconseguir així l’honor de ser la primera gateta rescatada per Barcelona Gat i Gos al 2014.
Em van acollir en una casa, còmoda i càlida, on em trobava molt a gust. De tant en tant venia gent a veure’m, amb la idea de conèixer-me, i veure si podia ser part de la seva família. Una d’aquelles famílies que em va conèixer, va quedar encantada amb mi, i va decidir que jo seria la nova membre de la seva família. Que contenta em vaig posar! Per fi una família de veritat, que m’estimaria per sempre, on creixeria i envelliria al seu costat, qui em cuidaria com em mereixia, amb qui jugar, amb qui passar estones de relax i molta alegria.
Però de vegades, el destí és capritxós, i alhora que preparava les maletes per marxar a la meva nova llar, em vaig començar a posar molt malalta: notava que tot i respirar, l’aire no m’arribava als meus petits pulmons. M’ofegava. L’hi vaig fer saber de seguida a la meva mare d’acollida, ella no ho va dubtar i de seguida em va portar a el senyor de bata blanca anomenat “veterinari”. Em van posar oxigen, perquè l’aire m’arribés als meus petits pulmons. També em van posar una via de sèrum, perquè no em deshidratés.
Vaig estar ingressada 15 dies, amb el meu oxigen connectat les 24 hores, amb gent vetllant per mi. Els meus rescatadors em venien a visitar, i m’alegrava veure-les. Però era molt dur ser-hi, gairebé sense poder respirar. Em costava menjar, de manera que cada vegada menjava menys, el meu cos es va anar consumint a poc a poc. Era tan petita, que hi havia poc pes a perdre. I així va arribar el dia que encara hi havia esperances que em recuperés, la meva ànima va volar a un lloc més lliure, sense lligams, on no existeix el dolor, on la por i el desemparament són només vagues records … Ni això, ja són oblidats.
Ara sóc lliure. Em sap greu haver deixat tan lluny els meus estimats adoptants que preparaven la seva llar per la meva arribada. Em sap greu haver deixat tanta pena en els voluntaris que preguntaven per mi cada dia. Em sap greu per la meva mare d’acollida que tant em va cuidar i tant va lluitar al meu costat. Però em quedo amb tot l’amor que vaig rebre en un mes que va ser dur, però preciós, per haver-me sentit una gata molt estimada.
Ara, els meus amics de Barcelona Gat i Gos necessiten la vostra ajuda. Perquè encara que per desgràcia jo vaig haver de marxar, la meva malaltia els va deixar una despesa econòmica molt forta, que ells i elles sols no poden assumir. Qualsevol petita ajuda que els pugueu lliurar serà benvinguda, ja que moltes petites ajudes, acaben sumant molta ajuda. La podeu ingressar al seu compte de LA CAIXA 2100-3200-94-2201329030
Moltes gràcies en nom seu. Però, sobretot, moltes gràcies, en nom meu.
