Hola de nou!

Com les normes no van amb mi, he decidit que avui us torno a explicar una altra part de la meva història. M’heu enxampat de bones.

Doncs com us vaig dir, em cremava la pell, i jo intentava arrencar-la mossegades, amb les urpes, com fos! M’automutilava d’una manera tan horrible, que tenia a la meva cuidadora molt preocupada. I és que els tipus xungos som així: si alguna cosa ens molesta, li donem matarile, encara que sigui la nostra pròpia pell.

Després d’un viatge adquirit en un maleït transportí, em van portar a una doctora maquíssima (negaré davant de qui sigui que he reconegut que és maca, els tipus durs no diem aquestes coses).
La doctora em va fer moltes proves i em va enviar potingues fastigosos, que he de reconèixer que em van calmar les picors, però no per això eren menys fastigosos.
Resulta que tinc un problema al·lèrgic molt fort, de molts factors, sobretot ambientals. Amb lo xungo que soc, i resulta que l’aire em crema la pell. Si pogués, li pegaria una pallissa i li ensenyaria qui mana aquí.
Aquesta maleïda al·lèrgia fa que de tant en tant m’entrin brots, i necessiti tractament. Per això, he vingut a viure aquí, en captivitat.
Em costa reconèixer-ho, em fa ràbia, però he de reconèixer que s’està molt bé. Llaunetes diàries, coixins tous, companys de tribu molones i enrotllats. Després hi ha els humans, que són més simples! Das un coco al moble, els fa gràcia, i et cau més llauna.
Us deixo unes fotos de quan vivia a la meva colònia.

Demà, si em va bé, us explicaré més. Ja veurem.
Ens veiem … O no …

Madar